Videant la història del cine

I és que la pel·lícula que ens ocupa eleva l'expressió del drugo Alex DeLarge (La Naranja Mecánica) a un nou significat.

Be Kind Rewind (títol original de Rebobine por favor) és el nom d' un decrèpit establiment de compra i lloguer de videos, un reducte del format VHS en l'era digital, on passen la major par del temps dos joves amics, Mike (Mos Def) y Jerry (Jack Black). Mentre el primer és un responsable treballador sempre pendent del propietari, el senyor Fletcher, el segon és un individu com a mínim peculiar, histriònic i clarament paranoic.  Conseqüencia d'una de les seves excentricitats, totes les cintes delvideoclub es borren, precisament quan el negoci està fent fallida i s'enfronta a l'embarg.  In extemis, Jerry y Mike trobaran per  pura casualitat la solució als problemes econòmics del local en les "suecadas”, segons ells, versions de les pel·lícules hollywoodianes vingudes de Suècia.

Les "suecades" en realitat no són res més que curtmetratges amateurs protagonitzats  per ells mateixos, rodades en temps rècord amb ínfims recursos i deudores dels efectes especials i els trucs de montatge més rudimentaris. Aquestes mini-pel·lícules dins de Rebobine por favor esdevenen paròdies delirants que segur que entendriran el cor de cinèfils de tota classe i condició i aconseguiran arrancar-los una riallada.

Així doncs, en la pel·lícula es succeiexen constants homenatges al cine, cadascun més eixelebrat que l'anterior, tots ells fàcilment reconeixibles per l'espectador mig, com Los Cazafantasmas, King Kong o 2001: Una Odisea del Espacio. Resulta significatiu que arrel de la pel·lícula, gent arreu del món hagi decidit rodar i penjar a llocs com Youtube la seva pròpia versió d'una pel·lícula, la seva versió "suecada". 

Rebobine, por favor resulta, en definitiva, un exercici cinematogràfic ambiciós però a la vegada senzill en l'execució. Si més no, si alguna qualitat se li ha de reconèixer és la de semblar un film sense pretensions malgrat la afortunada i fulgurant carrera del director, Michel Gondry.  Després de la fita que va suposar la seva estranyament commovedora  ¡Olvídate de mí! Gondry aconsegueix arribar a l'espectador com pocs contemporanis ho saben fer,  ja no a través d'una atípica història d'amor entre dues persones inusuals, sinó a través d'una declaració d'amor al cine universal. Veig en Rebobine, por favor la metàfora del etern encant que suposa el què és vell i la violència amb què es succeix el què és nou (VHS davant de DVD, sofisticació davant d'esponteneïtat amateur, establiments familiars davant de Blockbusters amb més crispetes i Pepsis que bon cine). En definitiva, i almenys pel què respectea a mi, Rebobine por favor no pot sinó inspirar simpatia, com ho solen fer les històries que tracten sobre gent ordinària abastant l'extraordinari.